El camí literari de Roser Caño Valls

Com bé sabeu, fa un temps vaig tenir un mal rampell de tancar aquest bloc, creient que la meva primera criatura literària no podria créixer més. I l'altre dia per sorpresa meva, al programa de televisió "L'última troballa" van desvetllar l'Arlequí, i a través del mirall màgic es va adonar que la seva criatura encara està en edat de créixer. I és que un cop s'ha escrit un llibre, aquest comença a prendre a volar, i després surt del niu tot sol, i a mesura que va explorant llocs, es va trobant gent que el vol conèixer. Enguany també he participat en una Jam poètica, llegint un dels relats "Les ones esborraran les petjades", un exercici que m'ha fet començar a perdre la vergonya de llegir en públic el què he escrit. Per atzar, vaig veure'm en un programa d'una multijam de dansa, música i d'altres disciplines artístiques, i allà davant d'un públic força generós vaig véncer la meva timidesa i vaig llegir el relat "La nena d...

Fa dies havia decidit, en un rampell d'aquells que es tenen, tancar aquest bloc. I quina no és la meva sorpresa quan un bon amic en David Madueño em passa el següent enllaç del programa "L'última troballa" conduït per Jordi Llavina, i dins l'apartat "Lletres a la xarxa" dediquen a parlar d'aquest bloc, i també llegeixen el post del tercer aniversari del llibre. Així que gràcies aquesta "troballa", aquest bloc ha renascut, perquè vosaltres els lectors i lectores mereixeu que aquest espai continuiï viu. Moltes gràcies lectors i lectores, i moltíssimes gràcies Jordi Llavina, i per suposat, David Madueño!

El passat diumege 16 de desembre, vaig tenir el plaer d'assistir a una multijam a l'escola Luthier, una escola de música, i ara també de dansa. En aquesta multijam tothom qui volgués podia improvisar, o mostrar qualsevol disciplina artística : claqué, dansa jazz, dansa contemporània, cant, cantar amb guitarra... I jo em vaig oferir per llegir un conte. La veritat és que llegir o parlar en públic sempre és complex i t'agafa aquell pànic escènic. Quan vaig veure tanta gent entre el públic, vaig dir-me: "mare meva, no sé si podré", però em vaig proposar superar el repte, i quan em van anunciar pel micròfon, vaig llegir el conte "La nena de vidre". En aquell moment la veu em tremolava, les paraules se'm travaven, però vaig superar el repte. Fou una experiència enriquidora, i un cop més vaig treure la pols a la meva primera criatura literària.

Fa poc, vaig tenir l'oportunitat de treure la pols d'un dels exemplars del llibre per a participar en una jam poètica a Santa Coloma de Gramenet. Les jams poètiques, que probablement han sorgit arran de les jam sessions jazzístiques, es tracta d'un acte cultural, l'espai del qual és el taller d'un pintor, i allà un/a poeta dedica 20 minuts a llegir textos poètics seus. Seguidament, es deixa uns minuts a la gent del públic per a qui vulgui llegir poemes ja siguin seus o d'altres autors. La jam es clou amb una copeta de vinet i tertúlia final. Així deia que vaig dedicar uns minuts al meu primer llibre, més ben dit a llegir un dels contes, concretament, Les ones esborraran les petjades . Mentre el llegia sentia uns nervis pensant si llegia bé, i d'altra banda sentia el silenci del públic, i em preguntava: els agradarà el relat? Al final quan ja érem a la tertúlia vinícola, un dels assistents em va dir que aquell silenci es devia a la tensió que jo havi...

Imatge presa de la xarxa El 2012 és l'any del tercer aniversari de l'edició del meu primer llibre A l'altra banda del riu . La veritat és que ara m'adono que la tasca d'elaborar un llibre, no només consisteix en idear-lo, gestar-lo, escriure'l i editar-lo, sinó també en veure'l créixer gràcies als i a les lectors/res que s'apropen per llegir-lo. El cert és que crec que sóc afortunada perquè només amb el primer llibre he rebut bones crítiques, de moment, he estat entrevistada en diferents mitjans, i sobretot alguns dels meus alumnes s'han llegit la meva criatura. Això darrer és el què més il·lusió em fa, perquè jo mai no m'havia plantejat fer cap llibre, però el que ha vingut després és més que un somni, i saber que he posat el meu granet de sorra perquè els adolescents llegeixin en català, ja és un tresor. Així doncs, bufo les espelmes i desitjo que aquest somni meravellós continuiï ben viu.

A principis del mes de setembre del 2009, em va arribar a casa per missatgeria un paquet amb quinze exemplars. El vaig obrir emocionada, i allà dins hi havia la meva criatura literària. Els llibres estaven ben posats, i els vaig anar traient i mirant la portada i la contraportada, i després vaig mirar-me'l per dintre. El cert és que em vaig emocionar i era com si fos dins un somni mai somniat, perquè fins llavors jo mai no m'havia plantejat de debó fer cap llibre, fou el fet que un dia ara fa uns quants anys vaig començar a escriure els dos primers relats: "La mort de l'eruga" i "Fi d'hivern" i així va néixer el meu primer projecte amb cara i ulls (com diria en Víctor Pàmies). I des de llavors la meva criatura ha recorregut llibreries de tots els Països Catalans. Per començar la trajectòria literària crec que podríem dir que he tingut un bon començament, si em permeteu la redundància. Gràcies a tots i totes els lectors que vau fer possible que la mev...

El proper mes de setembre, el llibre que dóna títol i vida aquest bloc complirà dos anys d'existència. Tot i que la voràgine de presentacions, entrevistes alguns mitjans, i opinions de blocaires ja forma part dels meus records, avui encara hi ha gent que descobreix la meva primera criatura i se la llegeix. Fa poc, una professora d'anglès em deia que li agradava com estaven escrites les històries, la sensibilitat que hi veia i també la imaginació que observava. El cert és que tot i que una òpera prima no és la més perfecta literàriament parlant, sí que puc afirmar que sóc afortunada perquè tinc lectors i lectores que llegeixen el projecte en el qual jo vaig treballar durant tant de temps. I cada dia descobreixo diferents interpretacions, i diferents troballes de les lectures que fan els nous lectors i lectores, i tot això m'omple de felicitat, perquè em fa veure com el meu primer fill creix, i a poc a poc tothom el vol ...