El camí literari de Roser Caño Valls

La guionista es refeclectia al vidre del vagó del metro de la línia vermella. Era una dona esvelta de treinta anys, amb una melena morena que arribava a les espatlles. Tenia els ulls de color de mel, i la pell blanca com la neu, amb el contrast d'unes galtes rosades. Duia un jaqueta blava,  una brusa verda i una faldilla fins las genolls de color rosa, rere la qual hi havien unes mitges florejades, i  unes sabates d'estiu de poc taló.  Tenia una expressio de dubte i d'inseguretat i alhora una expressió viva a les nines.  Anava camí cap al parc de la Ciutadella, des de la finestra del seu pis de Gràcia, havia sentit una veu que la cridava pel nom: Helena. 

Feia temps que no escrivia ni quatre línies en aquest espai. Ja se sap que aquells i aquelles qui escrivim, no sempre tenim la inspiració, ni el moment. La Fundació Joan Brossa, i twitter durant dos anys per recordar la poesia de Joan Brossa van proposar dues iniciatives, #Brossa95, on els tuitaires brossians havíem de crear acròstics poètics a partir de paraules del poeta barceloní. Enguany, sota el hastag "HaikúBrossa", en aquest cas a partir de poemes visuals, havíem de crear haikús a l'estil brossià. Jo vaig participar en totes dues ocasions, i aquest dissabte 21 de març a les 17 hores, a l'Espai Escènic Joan Brossa es fa un recital ACRÒSTICUS, un recital poètico-musical, a partir d'aquestes dues iniciatives. I em fa molta il·lusió haver-hi posat el meu granet de sorra.