La tradició del conte: Tereseta que baixava les escales

Enguany és l'Any Espriu, és a dir, que celebrem el centenari del naixement de Salvador Espriu. Coincidint amb aquest homenatge, i amb la inauguració d'una secció dedicada a la tradició del conte de la cultura universal, avui ens aproparem a la vessant narrativa de l'escriptor de Sinera.

I

«No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès? 

Així és com comença el relat titulat: Tereseta que baixava les escales. Un relat que està escrit en forma de monòleg interior, ja que Espriu com molts d'altres escriptors de mitjans del segle XX, beu de les novetats narratives europees, i de l'estil creat per James Joyce a Ulisses, a través del monóleg interior, una tècnica que permet als i a les lectors/res adentrar-nos dins del món pregon dels personatges, bandejant el narrador del segle XIX. Aquest relat doncs relata els pensaments, i vivències de la Tereseta, a través de les diferents etapes vitals, des de la infància fins a la vellesa i la mort. El tema del "tempus fugitus" no és nou, els poetes grecs i romans ja el van universalitzar, però aquí la originalitat espriuana rau en el títol, i també en la manera de confeccionar aquesta idea de "tempus fugitus" dins l'acció d'un conte. I és que cada vegada que "la Tereseta baixa les escales", el temps corre i ella es troba en la següent etapa vital, fins arribar a la darrera, la mort. Així doncs, en aquest relat podem apreciar la capacitat narrativa d'Espriu, i la creació d'una sèrie de símbols perquè ens hi endinsem, permetent' que es creiï una catarsi, entre el personatge principal i nosaltres.