El camí literari de Roser Caño Valls

Diuen que Flauvert es passava un dia sencer per a escriure una pàgina.  He vist diferents pel·lícules o sèries antigues sobre escriptors/res on sempre es veu una màquina d'escriure i un munt de papers arrugats a terra.  I és que escriure és dir coses, però l'important no són tan sols les coses que es volen dir sinó com es volen dir. Joan Maragall,  a principis del segle XX, va crear "La teoria de la paraula viva" on deia que els poetes tenien un do innat per a la paraula i per tant eren capaços d'escriure a raig. Tots i totes podem imaginar que Maragall devia ser tan meticulós i ordenat i que segurament repassava i rescrivia els poemes abans que veiessin la llum. Per tant, els escriptors/res precedents ens han ensenyat que per a escriure cal escriure, i de ben segur que haurem d'esborrar  (ara amb els ordinadors no ens cal arrugar papers), i esborrar a totes les vegades que faltin allò que intentem dir. A més cada creador/a té el seu estil a l'hora de c...

Lectors i lectores, Avui he reinventat aquest bloc, que va començar essent l'espai per parlar de la meva primera criatura literària en paper, A l'altra banda del riu.  Les persones avancem i neixen nous projectes literaris, així que reinvento aquest espai com a Relat, històries i altres, per compartir amb vosaltres notícies, posts, etc, sobre els nous projectes. Sigueu benvinguts, i benvingudes.

Mentre viatjava en metro, ella agafava fort aquella clau misteriosa preguntant-se què obriria. Aleshores li va venir a la ment aquella mateixa nit abans de sortir del pis, com si hagués vist un fantasma. Tenia només setanta-dues hores per a escriure un guió, cada vegada que pitjava les tecles per començar a escriure una frase, immediatament el dit índex pitjava la tecla d'esborrar. Res del què escrivia no li agradava, estava en blanc, i necessitava una història. Va ser en aquells moments d'embriaguesa creativa que va veure una llum a través de la finestra que no sabia d'on provenia. Va abocar-s'hi per mirar, tot era fosc, i només hi havia algunes persones que tornaven de treballar, o sortien de festa. Era divendres i gairebé eren les dotze, gairebé era mitjanit. Aleshores, va veure quelcom que brillava, i va ser quan va agafar la bossa, i va sortir per descobrir què era aquella brillantor, i llavors va trobar la clau, amb una adreça que portava a prop del Parc d...

La guionista es refeclectia al vidre del vagó del metro de la línia vermella. Era una dona esvelta de treinta anys, amb una melena morena que arribava a les espatlles. Tenia els ulls de color de mel, i la pell blanca com la neu, amb el contrast d'unes galtes rosades. Duia un jaqueta blava,  una brusa verda i una faldilla fins las genolls de color rosa, rere la qual hi havien unes mitges florejades, i  unes sabates d'estiu de poc taló.  Tenia una expressio de dubte i d'inseguretat i alhora una expressió viva a les nines.  Anava camí cap al parc de la Ciutadella, des de la finestra del seu pis de Gràcia, havia sentit una veu que la cridava pel nom: Helena. 

Feia temps que no escrivia ni quatre línies en aquest espai. Ja se sap que aquells i aquelles qui escrivim, no sempre tenim la inspiració, ni el moment. La Fundació Joan Brossa, i twitter durant dos anys per recordar la poesia de Joan Brossa van proposar dues iniciatives, #Brossa95, on els tuitaires brossians havíem de crear acròstics poètics a partir de paraules del poeta barceloní. Enguany, sota el hastag "HaikúBrossa", en aquest cas a partir de poemes visuals, havíem de crear haikús a l'estil brossià. Jo vaig participar en totes dues ocasions, i aquest dissabte 21 de març a les 17 hores, a l'Espai Escènic Joan Brossa es fa un recital ACRÒSTICUS, un recital poètico-musical, a partir d'aquestes dues iniciatives. I em fa molta il·lusió haver-hi posat el meu granet de sorra.

L'agost de 2009 vaig enviar un projecte de recull de contes a una editorial, Setzevents, i el setembre del mateix any, em van arribar per correu les capses amb els exemplars de la meva primera criatura literària en paper, A l'altra banda del riu.  Recordo la il·lusió d'obrir la capsa, i trobar-hi a dins els llibres, i retrobant cadascun els tretze contes que havia anat escrivint, reescrivint durant vuit anys, al voltant de la idea del filòsof Heràclit: "Tot flueix, mai no podem tocar el mateix riu".  I és que les històries i els personatges dels relats han crescut amb mi, i també amb vosaltres els lectors i lectores que heu volgut entrar en el meu univers literari, si em permeteu aquesta expressió. Sé que la primera obra no és mai perfecta i que ben segur em queda molt cami per recòrrer, però també sé que els ocells petits aprenen a volar quan encara no saben bategar prou bé les ales per enlairar-se cel amunt. I és per això, que aquesta primera criatura literàr...

Trieu una imatge d'un d'aquests personatges, i podeu provar de fer un  text breu narratius per dir i/o mostrar les seves emocions als vostres blocs, blogs o pàgines webs. Espero les vostres participacions!.