El camí literari de Roser Caño Valls

  Podreu trobar el llibre en els alguns dels enllaços facilitats.

L'any 2009, vaig publicar el meu primer llibre, A l'altra banda del riu .  Un recull de contes que vaig anar escrivint durant els anys de carrera i posteriors.  Primerament, el pròleg, una obra d'art, va ser escrit per l'escriptor Alfons Navarret. Després un cop publicat el llibre, vaig fer presentacions a llibreries de Barcelona, i Girona. I la veritat és que alguns companys blocaires van dedicar ressenyes o petits comentaris al meu primer llibre.Avui celebrem que fa catorze anys d'aquella primera obra, si em permeteu l'expressió. No és pas el millor llibre, ni ha guanyat cap premi literari de renom, però per a mi, és l'inici del meu camí literari, sí que ho és. I de fet, l'any 2022 va veure la llum la meva darrera publicació:  Les flors ho saben. Una primera aventura en el gènere de misteri. Així doncs, celebrem avui les 14 primaveres del llibre,  A l'altra banda del riu, el qual l'any 2018 va ser reeditat, amb un relat més, i sota el títol A ...

Diuen que Flauvert es passava un dia sencer per a escriure una pàgina.  He vist diferents pel·lícules o sèries antigues sobre escriptors/res on sempre es veu una màquina d'escriure i un munt de papers arrugats a terra.  I és que escriure és dir coses, però l'important no són tan sols les coses que es volen dir sinó com es volen dir. Joan Maragall,  a principis del segle XX, va crear "La teoria de la paraula viva" on deia que els poetes tenien un do innat per a la paraula i per tant eren capaços d'escriure a raig. Tots i totes podem imaginar que Maragall devia ser tan meticulós i ordenat i que segurament repassava i rescrivia els poemes abans que veiessin la llum. Per tant, els escriptors/res precedents ens han ensenyat que per a escriure cal escriure, i de ben segur que haurem d'esborrar  (ara amb els ordinadors no ens cal arrugar papers), i esborrar a totes les vegades que faltin allò que intentem dir. A més cada creador/a té el seu estil a l'hora de c...

Lectors i lectores, Avui he reinventat aquest bloc, que va començar essent l'espai per parlar de la meva primera criatura literària en paper, A l'altra banda del riu.  Les persones avancem i neixen nous projectes literaris, així que reinvento aquest espai com a Relat, històries i altres, per compartir amb vosaltres notícies, posts, etc, sobre els nous projectes. Sigueu benvinguts, i benvingudes.

Mentre viatjava en metro, ella agafava fort aquella clau misteriosa preguntant-se què obriria. Aleshores li va venir a la ment aquella mateixa nit abans de sortir del pis, com si hagués vist un fantasma. Tenia només setanta-dues hores per a escriure un guió, cada vegada que pitjava les tecles per començar a escriure una frase, immediatament el dit índex pitjava la tecla d'esborrar. Res del què escrivia no li agradava, estava en blanc, i necessitava una història. Va ser en aquells moments d'embriaguesa creativa que va veure una llum a través de la finestra que no sabia d'on provenia. Va abocar-s'hi per mirar, tot era fosc, i només hi havia algunes persones que tornaven de treballar, o sortien de festa. Era divendres i gairebé eren les dotze, gairebé era mitjanit. Aleshores, va veure quelcom que brillava, i va ser quan va agafar la bossa, i va sortir per descobrir què era aquella brillantor, i llavors va trobar la clau, amb una adreça que portava a prop del Parc d...

La guionista es refeclectia al vidre del vagó del metro de la línia vermella. Era una dona esvelta de treinta anys, amb una melena morena que arribava a les espatlles. Tenia els ulls de color de mel, i la pell blanca com la neu, amb el contrast d'unes galtes rosades. Duia un jaqueta blava,  una brusa verda i una faldilla fins las genolls de color rosa, rere la qual hi havien unes mitges florejades, i  unes sabates d'estiu de poc taló.  Tenia una expressio de dubte i d'inseguretat i alhora una expressió viva a les nines.  Anava camí cap al parc de la Ciutadella, des de la finestra del seu pis de Gràcia, havia sentit una veu que la cridava pel nom: Helena.